Ara fa gairebé vint anys, a finals dels
noranta, Pasqual Maragall solia insistir en que caldria escriure una Història comuna dels pobles d’Espanya,
una Història de les Espanyes. Ens
han explicat una història teleològica i unitarista -venia a dir- i el que ens
caldria és un conjunt de lectures del passat que ens permetessin entendre com
les diverses peripècies històriques dels pobles ibèrics han acabat engendrant
la complexa realitat actual. Aquesta visió (o visions) del passat seria
essencial per comprendre les contradiccions present i per projectar, de manera
enraonada, el futur. La proposta, com tantes altres, va quedar arraconada i,
aparentment, oblidada.
Ara, però, un grup d’historiadors, encapçalats
pels professors valencians Joan Romero i Antoni Furió ha recuperat aquella idea
i acaben de publicar una molt interessant Historia de las Españas (Tirant lo Blanch, València, 2015). Un volum integrat 10
assajos, obra de destacats historiadors, bona part dels quals havia participat
en els primers tempteigs d’aquella iniciativa.
Així, el llibre s’obre amb una introducció de
Josep Fontana, seguida d’un magnífic assaig de Pedro Ruiz Torres sobre “Los
usos de la Historia en las diverses maneras de concebir España”. Segueixen un
conjunt de capítols que van resseguint, des de perspectives diverses, l’evolució
dels pobles de les Espanyes: “Las Españas medievales”, d’Antoni Furió; la crisi
de 1640, d’Antoni Simó; l’establiment de la monarquia Borbònica i les seves
implicacions, de Joaquim Albareda; colònies, imperi i estat nacional, d’Antonio-Miguel
Bernal; el sorgiment del règim constitucional de 1812, de Juan Sisino Pérez Garzón;
la connexió entre la ruïna de l’imperi i el qüestionament de l’Estat-nació, de
Borja de Riquer; les crisis del segle XX, des de la República i l’exili fins a
la instauració de les autonomies, de Ramon Villares. Tanquen el volum un
capítol de Joan Romero i Manuel Alcaraz sobre “Estado, naciones y regiones, en
la España democràtica” i unes reflexions finals de l’historiador quebequès
Alain-G. Gagnon, sobre els reptes dels Estats plurinacionals al segle XXI.
Ens trobem doncs davant d’una obra major, tant
pel seu contingut com per la seva significació. Apareix, tanmateix, en un
context ben divers d’aquell en el qual Pasqual Maragall la reclamava. Pel camí
s’ha produït diversos episodis, entre els quals destaca l’intent de modificació
del marc institucional espanyol, promogut precisament per Maragall a través de
l’Estatut de 2006, i l’evidència de la seva inviabilitat en el marc polític
actual. N’ha seguit, com és ben sabut, una profunda crisi política de desenllaç
incert.
Podria pensar-se doncs que el llibre –i la
reflexió sobre la història conjunta que ens ha portat fins aquí- arriba tard. Però
el pas del temps no ha llevat pas utilitat a la iniciativa, ans al contrari: l’acumulació
de dificultats i tensions fa ara més necessària que mai la reflexió que proposa. Els
problemes de l’encaix institucional dels pobles ibèrics entre si i en el
context europeu no pot encarar-se sense una revisió profunda dels factors que
els han engendrat. Una tasca que cal abordar amb rigor i racionalitat, tot i
ser conscients, com diuen els autors del llibre, que “se trata de campos de minas
sembrados de emociones y de sentimientos”.